Vull abordar, avui, un prejudici relacionat amb l'aprenentatge de llengües. Quan parlem una segona llengua amb trets de la nostra primera llengua no l'estem empobrint, contaminant o degradant. Hem d'assumir que l'ideal de parlar una llengua segona com si fóssim nadius d'aquella llengua és un ideal utòpic. No ens hem de sentir culpables, com a aprenents de llengües, de no poder fer-ho. En alguns casos extrems hi ha aprenents de llengües que s'inhibeixen de fer-les servir oralment perquè consideren que no les parlen prou bé. És curiós, d'altra banda, que en aquest tema hi hagi molta subjectivitat: un catalanoparlant sol veure molts més errors en el català incipient d'un castellanoparlant que prova de parlar el català que en el català d'un suec, un danès o un senegalès que es llancen a fer servir el català. En processos d'avaluació formal de llengua, d'altra banda, els avaluadors han de fer veritables esforços per vèncer prejudicis com aquest. Si no cal obsessionar-se a parlar perfectament una segona llengua, sí que és cert que certes professions o responsabilitats impliquen haver de dominar la llengua i les seves varietats si es vol pretendre una aproximació als ciutadans i poder representar-los dignament. Dos casos per al comentari: Montilla (declarant que té el català com a assignatura pendent) i Obama (aproximant-se al seu electorat d'origen hispà en espanyol). Tornant als prejudicis... Montilla parla pitjor el català que Obama el castellà?
A vegades, no és precisament una qüestió de fer més errors o no sinó de la naturalitat amb què parles aquella llengua. A les jornades de l'APAC de l'any passat hi va haver-hi un ponent (no recordo el nom però ho buscaré a les notes que guardo per algun lloc...) que va fer una intervenció molt interessant en la qual va posar un exemple força clar: vegades podem parlar en una altra llengua amb foça errors, però si ho hem d'una manera natural amb l'entonació i el ritme correcte els nadius rarament o fins i tot no s'adonaran d'aquests errors. En canvi, parlar sense cap error d'una manera mecànic i pot natural farà que el nadiu s'adoni ràpidament que la persona en qüestió no domina la llengua o té certs problemes per comunicar-se. Jo ho he comprovat amb el grec i és veritat.
ResponEliminaInteressantíssim, Josep, però com podem accedir (estratègies) a la naturalitat en els primers usos orals d'una llengua aliena i estranya que, això sí, tenim ganes d'aprendre a usar. És a dir, com t'ho has fet amb el grec, per arribar a la naturalitat d'expressió sense dominar-ne el coneixement gramatical. Parles d'entonació i ritme i això em duu a pensar, directament, en aprenentatge o en pràctiques musicals... Va per aquí? Haurem de passar pel conservatori?
ResponEliminaPer cert, sentint Obama en castellà el català de Montilla es torna quasi genuí (un prejudici menys enderrocat amb un exemple; excel·lent lliçó, mestre!)
Doncs consultant les meves notes la persona a que feia referència abans es diu David Graddol (del British Council de Barcelona) i va fer una xerrada molt interessant sobre les "collocations" o "groups of words" tot analitzant les més repetides a nivell de 1) Converses ordinàries del dia a dia 2) Anglès parlat acadèmic 3)Anglès escrit acadèmic i les conclusions van ser molt interessants. El grup de paraules (chunk of words) més repetit va ser YOU KNOW WHAT I MEAN? (Br.E) i YOU KNOW WHAT I'M SAYING? (Am.E). Va dir que tant en discursos acadèmics com en la parla diària, tot i que el contingut podia ser més lent i pautat (menys fluid vaja, menys natural) la clau estava en pronunciar aquests "chunks of words" molt ràpid i amb l'entonació, ritme i perquè no "MUSICALITAT" d'un nadiu. D'aquesta manera els oients o receptors d'enduien la impressió de fluïdesa i domini d'aquella llengua i s'oblidaven dels errors gramaticals del contingut que hi pugués haver enmig d'aquestes "collocations". Per tant, a més a més de fixar-se en els errors gramaticals i/o de vocabulari, l'alumne també hauria de prestar atenció a la fluïdesa i intentar adquirir aquests "chunks of words" i la seva musicalitat d'una manera natural i amb la mateixa rapidesa d'un nadiu. Ell ho va exemplificar però és molt difícil de reproduir-ho aquí: va començar a parlar molt ràpid i després va dir YOU KNOW WHAT I MEAN? molt a poc a poc dient cada paraula molt clarament. Òbviament, allò no va sonar gens natural i qualsevol nadiu ho hagués considerat parlar malament. En canvi, va començar a parlar sobre continguts poc fluïdament però anava intercalant "collocations" o "chunks of words" dits amb molta rapidesa i naturalitat. La meva percepció va ser de fluïdesa i per tant no vaig tenir la impressió d'algú que parlés tan malament. No crec que calgui anar al conservatori Andreu! Però si crec que l'entonació i el ritme són molt importants i s'haurien d'adquirir des de nivells inicials d'una manera natural: potser començant simplement amb aquests "chunks of words"? El secret és no percebre'ls com tot de paraules diferents sinó com una sola paraula dita d'una sola tirada.
ResponEliminaInteressant el tema entonació. Tinc una amiga que és professora de veu i dicció a l'Institut del Teatre que diu una cosa semblant a la que comenta en Josep. Que l'entonació és bàsica per parlar/sonar bé...Potser la podríem convidar a fer-nos una sessió de "bona entonació catalana".
ResponEliminaUna altra cosa. Dubtes que m'inquieten amb relació a l'avaluació de l'oral del nostre alumnat. Quan algú s'examina de nivell superior, pensem que és L1 o L2? En aquests moments la correcció fonètica de les intervencions orals avaluades suposa un 25% (aprox., ho dic de memòria) de la nota global. És massa? Ho hauríem de revisar?
I'm sorry. No sé pensar sense fer-me un munt de preguntes ;-)