VISITES


1.1.10

[421] La formació dels formadors de llengua (1)

Sovint els companys d'altres serveis lingüístics s'interessen per la formació que organitzem per als nostre professorat de llengua. A què donem prioritat? La resposta no és fàcil. Considero, per començar, que en un moment com l'actual, on el panorama educatiu és més obert (i ple de reptes!) que mai, no és tan oportú programar una formació especialitzada com una formació orientada a fer obrir els ulls sobre els mil i un aspectes canviants que es mouen davant nostre: tecnològics, pedagògics, didàctics, d'adequació al context formatiu... Aquest primer criteri em sembla fonamental; cal proporcionar formació per entendre el màxim de fenòmens que ens envolten més que no formació hiperespecialitzada que permeti entendre un sol fenomen, un producte, una línia concreta de treball. Segon criteri: considero que és el moment d'assumir decididament, des dels centres d'idiomes, que no absolutament tot allò de nou que fa el professorat ha de tenir un procés de formació formal al darrere. El desenvolupament de moltes destreses pivota, en el món professional, en l'aprenentatge autònom i en l'aprenentatge informal (certs aprenentatges tecnològics, per exemple, només es poden fer remenant la xarxa, experimentant, temptejant: depenen directament de les hores de vol). El professional ha de fer un esforç, d'altra banda, a relacionar i aplicar les seves pràctiques i aprenentatges fora el centre a la seva activitat docent, perquè són dues realitats sense transició. Per dir-ho amb un exemple: és difícil que algú pugui ser un professor 2.0 sense ser un ciutadà 2.0. Tercer criteri: penso que el centre educatiu ha de poder trobar un equilibri entre allò que convé a la institució (d'acord amb unes bones anàlisis de necessitats) i allò de què el professorat vol conversar, allò que el personal del centre desitja comunicar-se i compartir. Tinc un bon record d'unes sessions que l'any passat vam organitzar al Servei de Llengües de la UAB en què demanàvem als formadors que expliquessin "allò que sabien fer" en relació amb l'aplicació de la tecnologia a l'aula. En pocs minuts cadascú aportava alguna qüestió interessant, que funcionava bé a classe, o de la qual se sentia satisfet (recordo explicacions sobre iTunes, sobre aplicacions per generar còmics, sobre la realització de diaris d'alumnes a la xarxa, sobre xarxes semàntiques, sobre blocs docents de diversa mena, etc.). A gairebé tots els professionals els agrada explicar allò que han descobert; conèixer i donar a conèixer les bones pràctiques que es duen a terme al centre. Quart criteri: la tecnologia i les seves aplicacions a la docència han de tenir un lloc en els programes formatius, evidentment, però sense abassegar massa espai: vivim immergits en una certa febre tecnològica i és fàcil que aquest aspecte en relegui altres de fonamentals a un segon terme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada