VISITES


14.2.10

[444] Llengües d'evitació

És ben sabut que els aprenents i els parlants de llengües fan servir estratègies d'evitació quan topen amb algun obstacle que els impedeix la comunicació. No es tracta pas d'un fenomen connotat negativament, sinó d'una habilitat ben útil que revela un domini elevat de l'idioma. L'evitació lingüística no és només afer d'estratègia expressiva, amb tot. Fa un temps parlàvem a Aprendre llengües dels eufemismes, com a forma de defugir l'esment de determinades realitats tabú. L'eufemisme pren tota una altra magnitud, amb tot, en les anomenades llengües d'evitació (avoidance speech o langues d'évitement), fenomen que afecta determinades llengües aborígens australianes, entre altres. En parla Elizabeth Little: "La langue d'évitement sert en presence de personnes du sexe opposé où lors de rituels d'initiation. Ainsi, les langues batak d'Indonésie font appel à des mots et à des formes différents selon que l'on se trouve à une vieillée funèbre ou à un enterrement". Les varietats d'evitació tenen la mateixa estructura gramatical que la llengua no marcada, però operen unes notables variacions de vocabulari. És el cas de la llengua djirbal, australiana, en la qual davant certs membres de la família, els parlants abandonen la varietat comuna, el guwal, i parlen en dyalnguy (llegiu una breu explicació del fenomen), que tendeix a una expressió més breu i més genèrica. Les llengües d'evitació em fan una certa angúnia, què voleu que us digui: em suggereixen els anys foscos de la dictadura amb els cantautors esmolant les metàfores; la hipocresia de les persones que només vetllen per salvar la seva imatge; la retòrica burocràtica buida, circular i esgotadora del funcionari que evita encarar el futur i transformar-lo. L'evitació és a un pas del silenci.