VISITES


27.10.10

[566] Mor Joan Solà

Avui a classe de llengua catalana tenia previst fer llegir i analitzar als meus alumnes el discurs que l'any passat Joan Solà va pronunciar al Parlament. Un discurs en què Solà denunciava que la llengua catalana no estava bé de salut: de salut política, social i filològica, deia ell. Un discurs en el qual deia, a les seves darreres paraules: "Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre". El record de Solà romandrà: la combinació perfecta de passió i lucidesa i la insubornable fidelitat a la llengua. Un homenatge, des d'aquí i des totes les aules de llengua (llegiu la notícia a Vilaweb).

[565] Estructures del discurs oral

Quan parlem de l'estructura d'un discurs oral sovint ens ve al cap, ràpidament, la clàssica de plantejament, nus (o cos) i desenllaç. I pensem, també, seguint els clàssics, en les múltiples subdivisions d'aquestes parts: la introducció pot contenir una salutació i la captatio benevolentiae, d'una banda, i la partició (o resum dels punts principals del discurs), d'altra banda. El nus, al seu torn, pot contenir la narració dels fets i la demostració, amb la tesi i els arguments a favor del nostre punt de vista. A continuació, pot haver-hi la disputatio, o refutació anticipada dels arguments del nostre opositor dialèctic, per mitjà de l'anticipació de les objeccions. A continuació, també dins el nus, se sol trobar la refutació de la tesi i dels arguments del nosre rival. En darrer lloc, el final, epíleg o desenllaç, sol presentar un resum concentrat del que s'ha dit (la consabuda conclusió) i unes paraules adreçades a commoure (movere) l'auditori, d'agraïment, per exemple. L'estructura dels discursos orals es pot mirar també des d'altres angles: ens podem preguntar 1) si hi ha un ordre cronològic o artificial en l'exposició de les nostres raons; 2) si volem disposar els nostres arguments en un ordre creixent (dels febles als forts), decreixent (dels forts als febles) o amb fórmules intermèdies; 3) si la complexitat del nostre tema determina les parts del nostre discurs; 4) quina jerarquia presenten els elements del nostre text (idees, tesi, arguments, exemples, citacions, anècdotes) i si el nostre raonament és inductiu, deductiu, enquadrat o en paral·lel. L'estructuració inductiva consistiria a anar d'allò particular al més general, una conclusió, per exemple. La deductiva seria aquella que va de la conclusió a allò particular. L'enquadrada partiria, com la inductiva, del cas (el problema) i s'acostaria a la formulació de la conclusió, però hi hauria un retorn cap a la idea principal, i la faria reconsiderar. I l'estructuració en paral·lel, per acabar, focalitzaria en diverses opcions (de cop o en un contrast continuat).