VISITES


31.7.11

[690] La corda tensa de Jesús Tuson

Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.

27.7.11

[689] De la faula a la comèdia

Als nivells alts d'aprenentatge de la llengua l'aprenent té el plaer de cercar la precisió, de controlar perfectament el discurs i que s'adigui amb les seves intencions i els seus objectius: es tracta de saber ser irònic, subtil, ambigu (o no), insinuador (o no), de controlar tots els sentits en l'elecció d'unes determinades formes. Es tracta, indubtablement, d'un exercici plaent i rigorós d'aplicació del control. A l'altre extrem, els aprenents de nivells baixos experimenten sovint un fenomen que sempre m'ha semblat inquietant. Sense els recursos ni el domini de l'expressió, amb un grapat de lèxic limitat al servei d'unes estructures coixes, les possibilitats de control lingüístic són baixes, de vegades molt baixes. L'aprenent es veu forçat a entrar, sovint, en expressar-se, en una mena de realitat paral·lela que no és la que voldria expressar, sinó la que pot expressar. Si no sap dir que sol passar els estius a l'estranger, per exemple, per manca del vocabulari bàsic, és possible que hagi de dir una altra cosa (que no cal que sigui, necessàriament, la contrària), pot ser que hagi de posar el pes en altres aspectes de la seva experiència o del seu coneixement, vorejant, sovint, la falsificació o simplement generant una identitat diferent. L'aprenent de nivell bàsic d'una altra llengua que entra a l'aula sense que li agradin gaire els cogombres, al cap d'un moment pot ser momentàniament algú que detesti els cogombres o a l'inrevés, que no pugui passar-se'n ni un sol àpat. A mesura que avancem en l'aprenentatge lingüístic la nostra identitat es fixa (podem dir amb precisió qui som, què volem, què sentim). La fabulació forçada i apassionant dels primers temps deixa lloc, a poc a poc, al control rigorós dels mecanismes que regulen la comèdia humana. D'haver de dir que ens agrada el pebrot perquè no sabem dir que no ens agrada passem a dir, amb les paraules justes, que ens agrada el pebrot perquè qui ens l'ofereix no se'ns enfadi si l'hi rebutgem.

25.7.11

[688] Com dir-ho?

Llegeixo el llibre d'Adelino Cattani Expresarse con acierto (Madrid: Alianza, 2010), un text lúcid i amè sobre l'adequació lingüística o com trobar la paraula justa a cada ocasió i l'ocasió per a cada paraula. L'obra ens obre els ulls a les enormes possibilitats que ens dóna la llengua de dir gairebé el mateix de maneres diferents i esdevé, en bona mesura, un tractat de l'eufemisme (de l'innocent i del pervers). Els exemples són pertot, com l'impressionant insult educat d'Umberto Eco que reprodueixo a continuació: “Aquel sujeto nació unido por el cordón umbilical a una mujer que había sabido llevar la poliandria a manifestaciones casi frenéticas” (!). Abstrec algunes preguntes a què l'obra va donant respostes. Com podem escollir les paraules per dir el que volem? Com podem superar les imprecisions, les llacunes i les ambigüitats del llenguatge? Serviria una llengua simplificada a les nostres necessitats d'expressió? Es pot sostenir una administració que parla amb una llengua incomprensible i un món acadèmic que es refugia en la il·legibilitat dels seus discursos? Com gestionem l'enorme profusió d'alternatives expressives que ens ofereix la llengua (Cattani reprodueix, amb humor, trenta-cinc maneres de dir un mestre d'autoescola a un alumne que aixequi el peu de l'embragatge suaument)? Què és el doble llenguatge o la llengua bífida (doublespeak), recurs enganyador? Quines són les professions que excel·leixen a fer-lo servir (periodistes, polítics, intel·lectuals)? Com se sol aplicar el doublespeak, amb els mitjans de l'atenuació dels aspectes negatius i la potenciació exagerada dels positius? Com ho fem per dir paraules difícils (dir que no, ofendre sense ofendre, dir bé dient mal)? Hi ha un llenguatge diferenciat entre homes i dones, que impliqui gairebé una comunicació intracultural entre ells i elles? Quins són els límits de la correcció política? Aquestes i altres preguntes reben respostes, suggeriments i exemples a Expresarse con acierto. Una lectura lúcida i amena, com deia en encetar aquestes línies.

22.7.11

[687] Fugir de les aules de llengua

Quan vénen les vacances els docents fugen a corre-cuita de les aules. I fugen també dels discursos que impregnen els manuals, les classes i, sobretot, els políticament correctíssims exàmens de llengua. Hi ha textos (i temes!) que semblen reservats a exàmens de llengua, que no trobaríem més que en exàmens de llengua. Què és millor tenir gossos o gats a casa? Què preferiries que tingués el teu veí, cinc gossos o cinc criatures (cas real d'ahir en una aula de llengua, ho prometo)? Voldries tenir un apartament gran en un barri lleig o un apartament petit en un barri agradable? És millor viure al camp o viure a la ciutat? Quines són les aficions d'en Pau, en Pere i/o en Berenguera? Com es prepara un plat típic del teu país (ei, amanit amb tota mena de connectors)? És millor tenir un veí a la porta que un parent a Mallorca? Què en penses dels aliments transgènics? Què en penses de la recollida selectiva de deixalles al teu poble? Una de les característiques d'aquest món de discursos en què viu immergit sense gaires alternatives el docent de llengua és que solen ser triats per no ofendre ni ferir ni per casualitat cap mena de sensibilitat: es descarten dels exàmens, per exemple, textos sobre religió, qüestions ideològiques (res de parlar d'avortament en un examen), qüestions sensibles (conec una persona, per exemple, que es va posar a plorar a l'examen de llengua perquè havia de comentar un text sobre divorcis i ella, ai las, s'acabava de separar...). A l'estiu, pero, els docents de llengua abandonen l'espai tancat dels discursos dels manuals i dels exàmens i tornen a la normalitat, que és plena de textos incorrectes, de textos que toquen directament la sensibilitat (religiosa, política, ideològica...), de textos que disparen amb bala, de textos amb una creativitat lingüística inexplicable (ningú no demana ja explicacions), de textos que de vegades no cal ni que s'entenguin. I encara menys si el llibre o el diari on els llegim ens ha caigut a terra a causa d'una agradabilíssima becaina estival.

18.7.11

[686] Escriure clar

No fa gaire donàvem a conèixer a Aprendre llengües un bon recurs en diverses llengües per escriure clar. Avui vull donar notícia d'un text recent, Cómo escribir claro (Barcelona, UOC, 2011) de J. Pérez Colomé. Es tracta d'un text breu que planteja cinc capítols reflexius i teòrics sobre la qüestió i cinc capítols més pràctics. Als cinc primers l'autor ens fa veure que qui mana en el nostre text és el lector a qui s'adreça; que cal un ordre en l'escriptura; que escriure és un acte que requereix esforç; que escriure no és demostrar que se'n sap, i també que escriure requereix pràctica. Després d'aquestes consideracions, J. Pérez ofereix una bona mostra de textos poc clars i indica com es podrien esmenar, en capítols dedicats a qüestions com la supressió de paraules innecessàries; l'escurçament de les paraules; la tendència positiva a la frase curta, la veu activa, la formulació afirmativa o la necessitat d'un llenguatge definit i concret. Els exemples que aporta l'autor em semblen interessants i molt il·lustratius i crec que poden ajudar a reflexionar les persones que necessiten escriure millor. Considero que són el millor de l'obra. Trobo en el volum, d'altra banda, afirmacions molt radicals. Les persones que aprenen a escriure clar necessiten tenir una visió més àmplia de la realitat dels discursos amb què topen en la vida diària (no precisament clars i no pas per imperícia dels autors dels textos, ben sovint) i necessiten guanyar un sext sentit de la claredat en l'escriptura que no s'aconsegueix tan sols amb consells ultrats sobre determinats trucs que solen fer la prosa més clara (consells com el de reduir al màxim els adverbis amb -ment, per posar un exemple). Tot i que valoro molt la reflexió i els consells de l'obra que ens han d'ajudar a escriure clar, considero que la profusió de textos foscos amb què convivim mereixeria una anàlisi més profunda del fenomen de la foscor en l'escriptura quotidiana, una anàlisi no feta tan sols des de l'angle dels dèficits expressius de qui escriu.

14.7.11

[685] Català per a l'Acolliment Lingüístic

Aquest any a la UAB hem iniciat el MECAL, el Màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic. Ara que ja anem tancant aquesta primera edició, penso que és moment de fer balanç. Considero que ha estat, globalment, una experiència molt positiva per a docents i aprenents. Vull destacar que hem tingut el privilegi, en aquesta primera edició, de treballar amb una bona sinergia docent i, també, de tenir a les aules un grup humà que ha mostrat molt d'interès per tots els continguts del màster i que, majoritàriament, s'hi ha pogut implicar força. Des del meu punt de vista particular (hi he impartit assignatures de bones pràctiques d'acolliment lingüístic i les assignatures relacionades amb l'aprenentatge virtual i els recursos per a l'aprenentatge a la xarxa), estic content d'haver pogut crear xarxa amb persones que tenen moltes coses a dir sobre la qüestió. Estic convençut que els cursos formals ara ja no acaben mai, en la mesura que tots plegats tenim presència a la xarxa i les portes de les aules, per dir-ho així, continuen obertes després que acabi la formació. Estic segur, doncs, que aniré retrobant aquí i allà l'alumnat que hem tingut al màster i que, interconnectats, podrem intercanviar impressions, opinions sobre lectures, informacions sobre experiències interessants. [Les persones interessades a professionalitzar-se en la qüestió de l'ensenyament del català amb vista a l'acollida lingüística podeu ja matricular-vos, si voleu, a la segona edició del màster.]

10.7.11

[684] Superficials?

He llegit Superficiales, de Nicholas Carr (2010) (Santillana, 2011), un text veritablement colpidor sobre com Internet pot estar influint les nostres ments en un sentit no precisament positiu. Em sembla estimulant i agosarada aquesta visió qüestionadora dels efectes de l'activitat a la xarxa de l'ésser humà. Carr planteja aquesta activitat com un sistema d'interrupció constant, de divisió de l'atenció, de minva de la capacitat de concentració, d'entronització de la fragmentació, d'incapacitació per a l'activitat de la lectura profunda, d'externalització d'activitats mentals decisives i inalienables com ara la memòria. El seu punt de partida és considerar que els mitjans, històricament, han modelat sempre la ment humana, a causa de l'enorme neuroplasticitat del cervell (disposar de mapes o de rellotges, per exemple, ha condicionat i canviat la nostra ment al llarg del temps), aspecte sobre el qual aporta dades de recerca recents. Les hipòtesis de Carr són molt estrictes i radicals pel que fa al nou mitjà, la xarxa, ja que considera que en aquest cas (agafeu-vos!) el mitjà està consumint la ment humana. Em semblen interessants des de l'òptica dels interessos d'Aprendre llengües les reflexions adreçades a l'escriptura i a la lectura i a les noves formes com es manifesten a partir de l'existència de la xarxa. Són, sens dubte, un motiu de reflexió. El trànsit del paper a la pantalla, segons l'autor, ha representat la mort de la lectura aprofundida a mans de la distracció i el salt d'un fragment a un altre fragment relacionat, lliscant sempre per espais radicalment superficials. Carr repassa a Superficiales la història de l'escriptura i, tot i reconèixer el potencial dels textos en pantalla, focalitza en la negativa sobrecàrrega cognitiva que duen associada aquests textos, que atrauen l'atenció dels lectors amb mitjans poderosos, però amb l'únic resultat de dispersar, finalment, aquesta atenció. L'hipertext, doncs, i les formes d'escriptura enriquida hipermèdia, en la visió de Carr (que aporta els exemples de diversos experiments), lluny de ser un procediment alliberador i al servei de l'esperit crític del lector, han esdevingut una tasca que no ha afavorit la comprensió ni l'aprenentatge, sinó que ha augmentat la confusió del lector. El diagnòstic de Carr convida, doncs, a pensar serenament sobre l'efecte d'Internet en les nostres ments i en el nostre llenguatge. Sobretot als que tendim a veure-hi el costat positiu, els guanys innegables, als que pensem que la xarxa construeix una humanitat més capaç i millor.

8.7.11

[683] Aprendre llengües: tres anys de bloc

Avui fa tres anys que vaig iniciar l'aventura Aprendre llengües, una experiència sharista ("ets el que comparteixes") en el marc de la revolució de les nostres pràctiques de treball, aprenentatge, ensenyament i relació social que ha representat la xarxa aquests darrers anys. Des d'aquí vull agrair a totes les persones que han seguit i segueixen el projecte el seu suport, un suport que ha estat imprescindible perquè Aprendre llengües pogués fer la seva via. En aquests tres anys el bloc ha rebut 90.000 visites, 224 persones se n'han pogut i volgut declarar "seguidores" i també ho han fet alguns grups i entitats. A tots, el meu agraïment. Tres anys després de l'inici del bloc, continuo trobant en aquesta senzilla forma discursiva una raó de ser. Aquests dies acabo la lectura (en parlaré) de Superficiales: ¿qué está haciendo Internet con nuestras mentes?, de Nicholas Carr, un crit d'alerta contra la fragmentació i la superficialitat de la comunicació a la xarxa, text que ens esperona, a parer meu, a no acontentar-nos amb una piuladissa frenètica d'espasmes verbals i ens exigeix més tesi, més posicionament, més raonament, més arguments, més explicació i més explicitud. Amb aquesta voluntat Aprendre llengües vol continuar la singladura sharista encetada fa tres anys. Moltes gràcies!

4.7.11

[682] La llengua de Tintín

Em cau a les mans (i devoro) Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (Barcelona: A Contra Vent, juny de 2011), obra que recull els insults de Joaquim Ventalló en les seves planes de les traduccions de Tintín que va començar a fer als anys seixanta, començant per Les joies de la Castafiore el 1964. Unes traduccions amb les quals molts de nosaltres, com aquell qui diu, vam aprendre català. Més enllà de l'interès lingüístic, Joaquim Ventalló (1899-1996) va destacar en els terrenys del periodisme, la política (regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona a l'època de la República) o l'estudi i la defensa del sistema educatiu català ja sobretot a la postguerra. Recordo que pocs anys abans de morir li vaig poder fer una entrevista, amb motiu d'una recerca que feia. Em va atendre al Col·legi de Periodistes, a la Rambla de Catalunya, i de les seves paraules sorgien referències constants al diari terrassenc El Dia, o a periòdics de gran relleu en la història del segle XX català com La Publicitat o L'Opinió, amb els quals va tenir un vincle molt fort (va dirigir el segon). Inventats o no, els insults dels tintins, ben sovint en boca del capità Haddock, ens van donar la il·lusió que la nostra llengua era possible. Qui de nosaltres no havia quedat astorat i divertit alhora davant els mots malsonants que Ventalló duia als volums d'Hergé que traduïa, com ara bibliòfil, borinot arnat, braquicèfal, cataplasma, celtibèric, dimontri de mosquits de l'infern, ectoplasma, filagarsa d'ectoplasma pansit, galàpet, gep de dromedari, himenòpter, iconoclasta, llagosta de rostoll, llamp de llamp de rellamp de cinquanta mil rellamps, mal llamp del contra-rellamp, mena d'antropopitec, mussol mal dissecat, nas de mocs, necròfag, paparra esgrogueïda, pinxo de carreró de fanal borni, quiromàntic, rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera, titella esllenegat del dimoni, trepa d'extravagants cuits amb sutge d'antracita, trepa de patums ababoiats, vegetarià, o venedor d'alfombres. És una llàstima que el volum (amb pòrtic d'Eulàlia Ventalló i escrits breus de Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell) no ens ajudi a discernir quins dels insults dels tintins de Ventalló van ser purs invents del traductor i quins altres eren preexistents o es recullen en obres lexicogràfiques o eren traduccions fidels d'Hergé. Seria interessant, també, una lectura d'aquests insults en clau de detectar-hi alguns mecanismes de creació lingüística o algunes percepcions socials del segle XX, un segle que Ventalló va viure gairebé del tot. Celebrem, no cal dir-ho, la publicació de l'obra. La llengua de Ventalló, no sé si contra pronòstic, ha deixat traça en nosaltres. Confesso que jo hi vaig aprendre a insultar, per exemple, amb tros de quòniam (que Ventalló ressuscitava) o amb l'expressió mariner d'aigua dolça. No les he abandonat mai més.

1.7.11

[681] Origen de les paraules

Sempre m'han enllaminit molt obres com la que comento avui. Es tracta del Diccionario del origen de las palabras, d'Alberto Buitrago i J. Agustín Torijano (Madrid, Espasa, 2011). En recomano la lectura als curiosos de l'etimologia. És un text que ens presenta en forma de llista alfabètica una colla de paraules amb l'etimologia i les explicacions pertinents de suport a les hipòtesis que planteja. Hi trobem comentades paraules de la llengua castellana com ara bicoca, bingo, boicó, bonsai (bon = 'test', sai = 'planta'), Canarias (que troba l'origen en els cans, no en els canaris), chicle, chirona (que ens duu, pel que sembla, cap a la ciutat de Girona, segons els autors: algú podria confirmar-ho?), condón, derby, esquirol (que remet a la població osonenca de l'Esquirol, segons Pla), linchar, guapo, galimatías, guiri, hortera, mayonesa, etc. Moltes de les paraules que ens aporten els autors són comunes al català i al castellà. Una lectura amable, doncs, feta d'entrades breus prou documentades, que ens ajuda a incrementar la nostra consciència lingüística. La recomano.