VISITES


30.10.11

[718] Mirar bé la immigració

Demà al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic parlarem de bones pràctiques d'acolliment lingüístic, en un sentit ampli, i en veurem una mostra representativa. M'arriba via Vilaweb la notícia d'una iniciativa que no coneixia i que considero realment una bona pràctica (respon a una necessitat, és innovadora, implica diversos col·lectius, és transferible a altres àmbits similars). L'Ajuntament de Barcelona, gràcies a la feina de la Xarxa Antirumors de Barcelona, constituïda el 2010 desplegant el Pla Barcelona Interculturalitat, té un equip nodrit de voluntaris, mig miler, que lluita contra els rumors, prejudicis o estereotips que envolten la immigració i afecten la convivència (se'ls ha fet una formació que ja ha permés que un bon nombre obtingués un certificat d'agent antirumors). És ben habitual que les brames populars amplificades pels mitjans associïn determinades nacionalitats immigrants amb determinats delictes, sense un veritable fonament, en forma de generalitzacions abusives, o que s'estenguin certs tòpics infonamentats sobre la immigració. Llegeixo que entitats diverses com associacions de veïns i comerciants i persones a títol individual s'han adherit a la Xarxa Antirumors de Barcelona i que altres ajuntaments de Catalunya s'han interessat per la iniciativa. Els voluntaris combaten els raonaments erronis sobre la immigració amb informació precisa, objectiva i amb dades contrastades. Recomano una visita al web de la Xarxa, on es destaquen els 12 rumors més freqüents sobre la immigració (“Ens estan envaint”, “Acaparen els ajuts socials”, “No paguen impostos”, “Reben ajuts per obrir comerços, no els inspeccionen”, “Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències”, “Estem perdent identitat”, “No coneixen les normes, són incívics”, “Viuen amuntegats i fan baixar el nivell dels pisos”, “Fan baixar el nivell de les escoles”, “Sobreocupen l'espai públic i en fan mal ús”, “No tenen formació i prenen treball d'altres persones”, “Són una càrrega i no es volen integrar”). Al web de la Xarxa es pot accedir a força documentació sobre la qüestió. Recomano, en particular, el Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural a Barcelona.

29.10.11

[717] El reialme dels formats

Una de les competències digitals en què no podem quedar enrere és, sens dubte, la que consisteix a conèixer els formats dels productes que es generen en la digitalitat. A l'epoca no tan reculada de les màquines d'escriure els formats de treball quotidià eren força senzills, ben sovint es reduïen al DIN-A4, el foli... i la llibreta. Amb la posterior variant esblaimada anomenada fotocòpia. Ara mateix la riquesa de formats que ens proporciona la xarxa, associat a eines poderoses que ajuden a crear productes amb un alt grau d'especificitat, és molt gran. Ens sentim en certa manera aprenents d'enòlegs que s'esgarrifen quan senten que algú demana, a la taula del costat, sense cap mena de matís: “més vi”. Ja no es pot considerar digitalment competent qui continua funcionant amb el senzill paquet constituït pel processador de textos, el programa de presentacions convencional i el de creació de fulls de càlcul. Una certa sofisticació és el senyal inequívoc d'alfabetització en la producció de textos o altres productes a la xarxa. Davant aquesta sofisticació digital en creixement permanent, els espais exteriors a la xarxa són ben sovint tan simples i explícits que fan somriure. Sembla que Bildu ha retirat el retrat del rei a l'Ajuntament de Villava, a Navarra, i que, per no desacatar la legalitat vigent, ha penjat una fotocòpia del monarca a la sala de plens. Una fotocòpia que, esclar, té la poesia de suggerir una monarquia vaporosa, que perd decididament identitat, presència, imperi. A la sala de plens virtual de l'Ajuntament de Villava, si existís, només tot un hacker hauria pogut fer possible una argúcia així, blocant l'aparició d'una sola de la infinitat d'imatges a l'abast del rei que hi ha en el món inexhaurible de la digitalitat, en formats gif, jpeg, png, bmp, tiff, pcx, tga, webp i tants altres.

28.10.11

[716] Concurs de creativitat lingüística

A totes les aules de llengua s'hauria de fomentar la creativitat lingüística. A més de generar plaer, la creativitat és un factor inherent a la llengua, al seu aprenentatge amb èxit i al seu exercici quotidià. Si cada dia tenim oportunitats de ser creatius amb la llengua, ara està a punt de començar un concurs que ens ho posa molt fàcil. Ja fa mesos que vam donar notícia de la celebració de l'Any de la Paraula Viva, promogut per l'Institut d'Estudis Catalans, projecte al qual Aprendre llengües es va adherir de seguida. Ara s'estén com la pólvora una proposta de la Direcció General de Política Lingüística per celebrar-lo. Es tracta del concurs “Sigues viu, tingues paraula”, que es durà a terme a les xarxes socials Facebook i Twitter al llarg d'un mes, entre el 2 de novembre i el 2 de desembre d'enguany. L'activitat té el suport del Consorci per a la Normalització Lingüística i del TERMCAT i vol visualitzar la creativitat lingüística del català. El concurs té quatre categories i l'únic requisit per participar-hi és ser seguidor de la pàgina següent de Facebook o del perfil següent de Twitter. Hi ha diverses categories: a la primera cal compartir fotografies de plaques de carrers amb noms curiosos; a la segona, inventar un embarbussament, enregistrar-lo en vídeo o àudio i compartir-lo; a la tercera, escriure un text breu en què tots els adjectius i noms siguin topònims o cognoms, i a la quarta, inventar una paraula original i divertida utilitzant els sistemes de derivació i composició propis del català. Els premis són prou interessants. No deixeu de compartir la iniciativa a Facebook i a Twitter. Si voleu més informació del concurs, aquí mateix podeu trobar-la.

23.10.11

[715] Aprenents estratègics

Tornem a parlar avui de les estratègies d'aprenentatge, un aspecte fonamental en l'aprenentatge lingüístic. Un dels qüestionaris generals utilitzats sovint per ajudar a reflexionar sobre les estratègies d'aprenentatge és el de Rebecca Oxford, l'anomenat Strategy Inventory for Language Learning (SILL). Oxford és un nom clau i ja clàssic en l'àmbit de les estratègies d'aprenentatge d'una L2, al costat d'altres autors com J. Rubin, J. M. O'Malley o A. U. Chamot. Les seves obres A New Taxonomy of Second Language Learning Strategies (1985) i Language Learning Strategies: What Every Teacher Should Know (1990), per bé que ja reculades en el temps, són un esglaó ineludible en aquest àmbit. La tipologia d'estratègies d'Oxford es caracteritza per una gran exhaustivitat (proposa seixanta-dues estratègies) i per un plantejament del tot pràctic i fet amb voluntat sensibilitzadora, més que no per ser una resposta coherent a una determinada teoria de l'aprenentatge. Oxford va dividir les estratègies d'aprenentatge d'una L2 en directes i indirectes, d'entrada, i les directes, al seu torn, en mnemòniques, cognitives i compensatòries. Va classificar les indirectes, d'altra banda, en metacognitives, afectives i socials. El qüestionari d'Oxford es divideix en sis seccions que s'ajusten a la seva classificació. El SILL conté cinquanta preguntes que, evidentment, es poden adaptar a estudiants concrets o a grups classe determinats. Com que la reflexió global sobre les estratègies se sol fer feixuga als aprenents, el qüestionari també es pot treballar per seccions. Val a dir que el SILL està pensat inicialment per a l'anglès i que se n'han fet adaptacions concretes, algunes per a altres llengües. Si voleu utilitzar-lo, podeu fer-ho des d'aquest enllaç. Les puntuacions per a cada pregunta van de l'1 al 5 (màxima) i han de correspondre a l'autopercepció actual de l'aprenent, no als seus desigs o als seus objectius futurs. Pel que fa a la lectura dels resultats la infomació d'aquest web ens ajuda a llegir-los. El SILL de rebecca Oxford és una eina més, que es pot complementar amb moltes altres, que aprenents i professorat tenen a la seva disposició en la tasca imprescindible d'ajudar a construir aprenents estratègics. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

22.10.11

[714] Des de l'agonia lingüística (i 2)

L'obra de Joan-Lluís Lluís A cremallengua ens fa viatjar per un munt de llengües ja extintes (el dàlmata, el còrnic), o en vies d'extinció (la llengua ainu del Japó, l'svanetià de Geòrgia, el ja evaporadíssim livonià de Letònia, el caraïta de Lituània, l'amhàric etíop, la singular llengua pirahã, aparentment tan allunyada de les altres i de la gramàtica universal, les llengües índies nord-americanes), i ens submergeix també en varietats curioses. És el cas del nushu o codi de comunicació clandestí originat al sud de la Xina, atribuït tradicionalment a les dones, o el cas de les varietats pidgin del basc en les seves relacions d'ultramar (el pidgin de basc i islandès i el pidgin de basc i llengües ameríndies). Lluís ens arrossega, també, cap a altres territoris lingüístics fràgils com el català dels gitanos, l'argot català, les llengües de signes, l'esperanto, en recessió comparat amb un segle enrere; la terra prohibida de la traducció dels textos sagrats (la Bíblia catalana del segle XV vetada per la Inquisició o les traduccions prohibides dels textos sagrats a diverses varietats del grec, al segle XX) o la zona fosca de les paraules fantasma en català: mots com sòmines o tocom, per exemple, o les paraules en recessió com vós i llur. En el viatge passem, també, per altres àrees lingüístiques fantasmals com la sorprenent llista d'un miler de paraules inventades per la monja Hildegarda al segle XII. Els espais d'optimisme a l'obra de Lluís, com el cas reeixit de la normalització de l'hebreu, són escadussers i presenten contrapartides (el turc va fer un canvi d'alfabet reeixit, ens diu l'autor, però hi continua havent llengües oprimides a Turquia). A cremallengua, doncs, sense ser una obra desesperançada (apunta nítidament cap a la sortida política de la sobirania plena en el cas del català), retrata sobretot espais lingüístics de dubtosa viabilitat des d'un sentiment agònic i amb un cert sentit kafkià d'estranyesa davant la realitat. No és en va que Lluís dedica un dels textos de l'obra a parlar d'una novel·la de l'autor hongarès F. Karinthy que narra la història d'un lingüista poliglot que aterra en una ciutat desconeguda on troba una llengua que definitivament, angoixat, no pot comprendre. Per acabar: les anècdotes lingüístiques fan la lectura del text de Lluís molt atractiva. Sabíeu que en certs països musulmans si el marit pronuncia la paraula divorci (talaaq) tres vegades, el divorci es considera consumat? Sabíeu que hi ha un restaurant a l'Índia que ofereix descomptes als clients que parlen la llengua marathi, una de les vint-i-tres llengües oificials del país? Sabíeu que la tradició diu que la Verge, quan es va aparèixer a Bernadeta Sobirós a Lorda, va parlar en occità (fet que no ha servit gaire per fer augmentar el prestigi d'aquesta llengua a França)? Sabíeu que la llengua ameríndia yana té un dialecte masculí i un de femení? Us desitjo una bona lectura de l'obra de Lluís si no l'heu llegit encara. El text ens ho posa fàcil.

[713] Des de l'agonia lingüística (1)

Acabo de llegir A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena Edicions, setembre de 2011), obra de l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís que aplega articles que ha anat publicant aquest darrers mesos al setmanari Presència, articles que ofereix al lector amb una ordenació que va des de temes remots (origen del llenguatge, inici de l'escriptura, mites, prejudicis o anècdotes reculats a l'entorn de les llengües) fins a temes relacionats amb la realitat més immediata. Es tracta d'uns articles indubtablement amens, en què la idea generadora de cada escrit es desenvolupa amb les dosis oportunes d'alguns ingredients d'èxit: el breu apunt erudit, l'anècdota curiosa, la nota d'humor, el retall autobiogràfic, i l'engrut que tot ho lliga: una prosa madura i suggestiva que no es priva del joc, quan cal, a la Queneau (llegiu “De l'Aleph a la A, però com si no hi fossin”, text sense la lletra a). El text de Lluís, que es presenta com un elogi de la diversitat lingüística, ens convida des del títol a no demorar les accions per preservar la diversitat, a intervenir-hi a corre-cuita, a cremadent, amb actituds personals ("Els immigrants heroics”, “Els taxistes de Barcelona”) i amb fermesa política. L'obra de Lluís és un clam fet des de l'agonia. El text d'algú que viu els darrers moments de la seva varietat lingüística, el català septentrional, que ha estat liquidat per la política lingüicida implacable de l'Estat francès (Lluís es posiciona reiteradament contra aquesta política al text: vegeu, per exemple “Vida i mort d'alguns dialectes”). A cremallengua és el text de qui no sent pas gens remotes les impressionants llistes de darrers parlants de llengües ja mortes del món, que l'autor ens ofereix en un dels textos (p. 130). L'escriptura des de la vivència de l'agonia lingüística aporta una càrrega enorme d'autenticitat a A cremallengua. No puc deixar de veure Lluís com l'Ovidi que ell mateix retrata en un dels escrits (“La infinita tristesa d'Ovidi”), enviat a un duríssim exili per August. Un exili en el qual allò més dur per a l'escriptor clàssic, segons va relatar ell mateix amb desesperació, era no poder parlar el llatí, la seva llengua, amb ningú. A cremallengua ens parla de llengües ignotes, de llengües i mots fantasma, de varietats i formes insòlites, de manifestacions lingüístiques de nul·la, molt dubtosa o excepcional viabilitat. Manifestacions a la corda fluixa que prenen tot el sentit des d'una viva consciència de l'extinció.

16.10.11

[712] Avaluar la llengua oral

Fa uns dies que s'ha publicat l'informe L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució (IEC, Xarxa CRUSCAT, 2011). Es tracta d'un estudi fet per diversos observadors (L. Comajoan, E. Gomáriz, N. Nogué, amb cloenda de N. Figueras i edició de F. X. Vila) sobre les proves de llengua oral de llengua catalana de diverses entitats de referència al llarg d'aquests darrers anys. Es tracta del SEDEC, del Servei d'Immersió i Ús de la Llengua (SIUL), del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu (CS), de la Generalitat de Catalunya i de les Escoles Oficials d'Idiomes. L'objecte d'anàlisi de l'informe és heterogeni i no comparable, ja que els públics a què s'adrecen aquestes proves són infants, adolescents o adults, segons els casos, i, a més, es tracta de proves de nivells diversos (en el cas de la Generalitat, per exemple, es pren com a objecte d'anàlisi el nivell de suficiència, en les versions de 1981 i de 2001). L'objectiu de l'informe és detectar canvis de tendència generals en el tractament de l'avaluació de la llengua oral, el parent pobre de les destreses lingüístiques. La possibilitat de detectar l'evolució i les noves tendències hi és, evidentment, perquè s'analitzen els canvis experimentats en l'avaluació de l'oral des dels anys vuitanta fins ara. L'estudi constata que globalment hi ha hagut millores notables en l'avaluació de l'oral en aquest temps, però insisteix també en la importància de continuar investigant i aplicant la recerca en l'àmbit de l'avaluació a fi d'aconseguir tenir eines vàlides (que respectin el constructe o allò que es vol avaluar) i fiables (precises i estables). Eines allunyades de la pura intuïció i en què es justifiquin i es documentin rigorosament totes les opcions preses; eines que es despleguin en totes les especificacions i protocols necessaris. Algunes de les conclusions de l'informe són: 1) l'avaluació de l'oral ha guanyat presència i pes en en els exàmens (hi ha més activitats de llengua oral i aquesta té un percentatge més alt); 2) l'avaluació de l'oral s'ha anat adaptant (encara ho fa) al MECR; 3) s'ha eixamplat el concepte de competència oral: s'ha anat deslligant progressivament dels aspectes més purament formals i s'ha aproximat més als més comunicatius; 3) les tasques de les proves han anat guanyant en contextualització; 4) el component interactiu entre iguals té ara més pes en les tasques d'avaluació oral, que han anat deixant de ser monologades o basades en diàlegs unidireccionals examinador-examinat; 6) s'ha anat tendint a avaluar en positiu el que l'examinand sap fer més que allò que no sap fer (amb els anacrònics descomptes de punts pel que ha fet malament); 7) s'ha guanyat en versemblança en les tasques. Sense cap dubte aquest informe obre la porta a altres, que han d'analitzar objectes més comparables i no tan sols pel que fa als instruments finals d'avaluació, allò més visible, sinó en tot allò que forma part del sistema global d'avaluació (criteris per a l'establiment del constructe, protocols per als avaluadors, especificacions de les proves, unificació de criteris dels correctors, etc.). No resta sinó esperar que les retallades no incideixin en la millora dels sistemes avaluatius. I que l'avaluació de la llengua oral en català continuï fent via amb criteris de qualitat.

14.10.11

[711] Emergència professional

L'Atlàntida ufanosa que hem petjat aquests darrers anys cada dia amb menys esperança s'ensorra als nostres peus. El sistema que coneixíem se'n va per portes. No pot resistir més temps ni la salvatge endogàmia; ni el blindatge tenaç de la incompetència; ni els abusos dels poders; ni la protecció a ultrança de qualsevol signe d'ineficiència com a garantia d'inalterabilitat de la imprescindible inèrcia; ni la persecució implacable del més petit embrió impertinent d'innovació; ni el consentiment de la indefinible barra d'aquells que mai no han aportat ni aportaran res a la millora contínua de res; ni el manteniment a tort i a dret dels status quo; ni tampoc els pirotècnics gestos 2.0 esdevinguts tristament acomodaticis. Tot un continent d'autoproclamada excel·lència s'ensorra visiblement als nostres peus. Només aquesta ensulsiada, una veritable hora zero, ens pot rescabalar de l'incalculable deute moral contret. La resposta professional a l'esfondrament, amb tot, fa molt de temps que s'articula, a redós, sobretot, de les eines del moment. Fa anys que emergeixen aquí i allà, tímidament però fermament, illots per a la regeneració en tots els àmbits de la vida social. És moment d'emergències i de formes noves i radicalment diferents de residència professional. Deixeu-me passar del general al concret i posar l'exemple d'un d'aquests illots, que correspon precisament a l'àmbit de reflexió d'aquest bloc: l'aprenentatge de llengües. Uns amics van decidir fa mesos obrir un espai a la xarxa per a l'aprenentatge de l'anglès (Ejercicio de inglés), amb ambició i un esforç tenaç, sense barreres mentals ni limitacions territorials, amb visió de mercat i capacitat de trobar el que tradicionalment s'anomena un nínxol. Aquests amics em van obrir les portes, aleshores, a publicar-hi, de tant en tant, un escrit de reflexió sobre l'aprenentatge de llengües. Hi he escrit fins ara una vintena de textos senzills (la majoria dels quals també han aparegut en català a Aprendre llengües) i he sentit que donava gust treballar en aquell indefinible espai contemporani. Aquest illot i mil altres a la xarxa (llocs, espais col·laboratius, persones a punt de donar un cop de mà, individus que creuen en la solidaritat, el sharisme i la millora radical del sistema) són ja els espais lliures des d'on s'exerceixen i s'exerciran les professions emergents. Les minúscules terres fermes des d'on es veurà nítidament com tot un continent s'enfonsa.

12.10.11

[710] Contra el professorat de llengua

No sé si sempre tenim prou present que el professorat de llengua avui dia té una enorme responsabilitat en l'ensenyament de llengües dels seus alumnes. Cal que sigui més que mai un veritable professor de llengües. No n'hi ha prou que ensenyi la llengua que volen o han d'aprendre els alumnes. Té algunes noves responsabilitats ja indefugibles. Una de les més importants, òbvies, és que ha de posar la seva activitat docent en relació amb les llengües del territori on ensenya. No és acceptable l'actitud d'un hipotètic professor de rus a Tarragona que a l'aula traduís sistemàticament a l'espanyol el lèxic difícil als seus alumnes, amb frases en rus o en espanyol com “Com ho diríeu això en espanyol?”, ignorant olímpicament que es troba en un territori amb una llengua històrica que tenen com a pròpia els seus estudiants. El professorat té la responsabilitat de contribuir a fer veure, a preservar i en certa manera a ensenyar la llengua del país mentre ensenya la llengua que ha d'ensenyar. El professorat de llengua estrangera pot ser un poderós agent difusor del respecte per les llengües del territori. O tot el contrari. No crec que sigui acceptable la seva ignorància en aquesta qüestió; crec, senzillament, que l'inhabilita com a ensenyant de llengua. El professorat de llengua, d'altra banda, té un paper a fer molt important en la promoció del multilingüisme. Mai no he entès que la primera activitat dels professors de llengua a totes les aules no consistís a conèixer amb detall quantes i quines llengües se saben al grup (la riquesa sol ser enorme). No tant com un exercici de coneixement dels membres de la classe, o orientat a satisfer la curiositat del professor, sinó com un exercici imprescindible per saber quin és l'espai on ha de fer arrelar el seu ensenyament de la llengua. No és igual sembrar llavors en una terra calcària que en una terra argilosa. No voler-ho saber és una irresponsabilitat flagrant. No entenc el professor de llengua que acaba el curs havent ensenyat llengua però sense haver après llengües de l'aula i sense haver-les tingut en compte activament en ensenyar. D'altra banda, el professor de llengua que ha esdevingut ja professor de llengües és aquell que és capaç de parlar dels fenòmens lingüístics amb una perspectiva àmplia, amb un coneixement dilatat i explícit de com es concreten aquests fenòmens a les diverses llengües humanes i amb capacitat de fer veure a l'alumnat, en la mesura justa, aquesta diversitat i el seu valor. El professor de llengua arriba a classe de llengua catalana i diu: “Avui parlarem del gènere en català. Hi ha paraules femenines i paraules masculines”. El professor de llengües arriba a la mateixa classe de llengua catalana i diu: “El català és una llengua que té gènere, fet que és menys comú del que sembla a les llengües del món, moltes de les quals no fan aquesta distinció gramatical (el turc, el finès, l'hongarès o l'anglès, per exemple). El català distingeix entre masculí i femení, mentre que altres llengües presenten un gènere neutre (el llatí, per exemple)." Necessitem, doncs, urgentment, més professors de llengües.

9.10.11

[709] Més sobre vocabulari

Hem parlat a diversos apunts d'Aprendre llengües de senzilles estratègies relacionades amb l'aprenentatge del vocabulari. Ens aturem avui breument en dos aspectes puntuals més. Parlem de com pot gestionar l'aprenent l'escassetat de vocabulari i del fet que li cal aprendre les paraules com a entitats no aïllades. En primer lloc, l'aprenent d'idiomes ha de saber que amb un nombre relativament reduït de paraules pot sobreviure en moltes situacions de comunicació quotidiana. El vocabulari que es repeteix més arreu, en tota mena de textos, és el que integren, entre altres, les paraules anomenades gramaticals (articles, preposicions, conjuncions, etc.), que constitueixen llistes tancades d'elements que, lògicament, ha de conèixer bé. D'altra banda, la tendència natural a l'estudi exhaustiu del lèxic pot comportar inconvenients a l'aprenent. Un bon objectiu és que es pregunti quin és el vocabulari que necessita realment per a un determinat propòsit de comunicació i que s'apropi a dominar-lo, sense excessos. Una estratègia fonamental relacionada amb la gestió de l'escassetat de recursos lèxics amb què ha de conviure qui aprèn llengües és dominar a la perfecció els recursos lingüístics relacionats amb l'acció de la paràfrasi, aquest gir verbal que ens ajuda a fer entendre a l'interlocutor la paraula o l'expressió que no sabem produir. La paràfrasi respon a unes fórmules i té un vocabulari bàsic associat que cal poder controlar a la perfecció si ens volem fer comprensibles des de l'escassetat de recursos lèxics: s'han de saber formular adequadament, per exemple, definicions en la lengua que aprenem, o s'ha de saber utilitzar un llenguatge aproximatiu per apropar-nos al màxim a explicar el que no podem anomenar directament. El segon aspecte que ens pot ajudar a optimitzar l'aprenentatge del vocabulari és saber veure les paraules que aprenem com unitats no individuals, no aïllades. Les paraules prenen el sentit en l'acció, en l'ús, i aprendre-les de memòria sense un context sol conduir, a la pràctica, a disfuncions verbals greus. És molt recomanable aprendre el vocabulari recordant petites seqüències de llengua, frases en què la paraula funciona realment en l'idioma. És també aconsellable identificar i recordar les col·locacions més freqüents de les paraules que aprenem, és a dir, aquelles paraules amb què la paraula que aprenem sol presentar-se solidàriament en l'ús. Internet ens ajuda molt en aquest aspecte: n'hi ha prou d'introduir en un cercador, entre cometes, la col·locació sobre la qual tenim dubtes. A partir dels resultats veurem si es tracta de formes que solen i poden funcionar juntes o no. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

5.10.11

[708] Gramàtica pràctica del català

Els autors de la Gramàtica pràctica del català han tingut la gentilesa d'acceptar la invitació de venir divendres a la UAB a presentar-nos la seva obra (Barcelona, Teide: 2011). Sense cap mena de dubte ens trobem davant una obra excepcional i destinada a l'èxit. Perquè el text de Llorenç Comajoan, Núria Bastons i Cristina Bernadó és ple de virtuts. En destaco algunes: 1) l'ajustament al ja inevitable Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa; 2) la limitació a uns determinats nivells del MECR, els inicials (A1-B2); 3) la concepció del text com una obra eminentment pràctica, propera a la cerca de solucions entenedores que desitgen els aprenents i amb l'exclusió deliberada de tot allò que correspon a l'estudi més aprofundit propi d'aprenents avançats o de lingüistes; 4) la voluntat pedagògica del text, la claredat del qual és molt remarcable (destaco les frases telegràfiques i despullades, essencials, de moltes explicacions: “Tots els noms tenen nombre. El nombre pot ser singular o plural. Les entrades del diccionari estan escrites en singular”, p. 21, o les excel·lents explicacions entre claudàtors per comentar el sentit dels exemples); 5) l'opció (sense excessos!) per presentar una llengua àmplia, real i viva, i de no escamotejar a l'aprenent la parla que troba al carrer, el llenguatge col·loquial; 6) la bona jerarquització de la informació (els “casos especials” són a lloc, a la distància adequada de les explicacions bàsiques); 7) el fet d'haver tingut en compte els autors referents de textos similars en altres llengües (hi veig les típiques grammar in use per nivells de l'anglès, per exemple); 8) el fet d'haver-se experimentat l'obra a centres com EOI o el CPNL; 9) el fet d'abandonar el text les explicacions tradicionals guiades per la voluntat de resoldre determinades dificultats d'aprenentatge pròpies de l'alumnat castellanoparlant. La Gramàtica pràctica del català organitza les vuitanta-set unitats de contingut i activitats de què consta a partir de les categories dels elements de la llengua (noms i adjectius, determinants, pronoms, verbs, adverbis, preposicions, conjuncions i connectors). Se m'acut que potser per a alguns aprenents poc tocats pel do de la llengua aquesta atomització del contingut gramatical hauria estat més comprensible sota una organització nocional més que no categorial (en lloc de “Conjuncions I, II, III”, es podria haver plantejat “Expressió de la causa I, II...”, “Expressió del temps I, II...”, etc.), barrejant completament els continguts relacionats amb cada categoria. Acabo: la virtut més definitiva de la Gramàtica pràctica del català és, des del meu punt de vista, que presenta una llengua desacomplexada, segura, que no es recrea a explicar els seus problemes ni les seves vacil·lacions irresoltes. Una llengua, per dir-ho en un mot, normal. Es pot demanar més?

1.10.11

[707] Paraules a la Galàxia Llibre

Aquest estiu vaig rebre via xarxes socials un missatge de la Mercè Masnou, conductora del programa Galàxia Llibre de Mataró Ràdio. Em comentava que seguia Aprendre llengües i em proposava una entrevista sobre com vivia jo la pertinença al mutant univers lletrat. Vaig dir-li que sí, naturalment. Pocs dies després enregistràvem la conversa, que es va emetre el dia 26 de setembre. Des d'aquí li agraeixo que pensés en mi i la felicito pel programa. Insereixo el podcast a Aprendre llengües per si a algun dels seguidors del bloc li plau escoltar-lo. Hi parlem d'aprenentatge de llengües, de la llengua dels universitaris, de serveis lingüístics, de la revolució 2.0... Aquí la deixo.