VISITES


22.10.11

[713] Des de l'agonia lingüística (1)

Acabo de llegir A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena Edicions, setembre de 2011), obra de l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís que aplega articles que ha anat publicant aquest darrers mesos al setmanari Presència, articles que ofereix al lector amb una ordenació que va des de temes remots (origen del llenguatge, inici de l'escriptura, mites, prejudicis o anècdotes reculats a l'entorn de les llengües) fins a temes relacionats amb la realitat més immediata. Es tracta d'uns articles indubtablement amens, en què la idea generadora de cada escrit es desenvolupa amb les dosis oportunes d'alguns ingredients d'èxit: el breu apunt erudit, l'anècdota curiosa, la nota d'humor, el retall autobiogràfic, i l'engrut que tot ho lliga: una prosa madura i suggestiva que no es priva del joc, quan cal, a la Queneau (llegiu “De l'Aleph a la A, però com si no hi fossin”, text sense la lletra a). El text de Lluís, que es presenta com un elogi de la diversitat lingüística, ens convida des del títol a no demorar les accions per preservar la diversitat, a intervenir-hi a corre-cuita, a cremadent, amb actituds personals ("Els immigrants heroics”, “Els taxistes de Barcelona”) i amb fermesa política. L'obra de Lluís és un clam fet des de l'agonia. El text d'algú que viu els darrers moments de la seva varietat lingüística, el català septentrional, que ha estat liquidat per la política lingüicida implacable de l'Estat francès (Lluís es posiciona reiteradament contra aquesta política al text: vegeu, per exemple “Vida i mort d'alguns dialectes”). A cremallengua és el text de qui no sent pas gens remotes les impressionants llistes de darrers parlants de llengües ja mortes del món, que l'autor ens ofereix en un dels textos (p. 130). L'escriptura des de la vivència de l'agonia lingüística aporta una càrrega enorme d'autenticitat a A cremallengua. No puc deixar de veure Lluís com l'Ovidi que ell mateix retrata en un dels escrits (“La infinita tristesa d'Ovidi”), enviat a un duríssim exili per August. Un exili en el qual allò més dur per a l'escriptor clàssic, segons va relatar ell mateix amb desesperació, era no poder parlar el llatí, la seva llengua, amb ningú. A cremallengua ens parla de llengües ignotes, de llengües i mots fantasma, de varietats i formes insòlites, de manifestacions lingüístiques de nul·la, molt dubtosa o excepcional viabilitat. Manifestacions a la corda fluixa que prenen tot el sentit des d'una viva consciència de l'extinció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada