VISITES


27.3.11

[639] A l'inrevés

La llengua és un territori tan sensacional, que ens ho permet tot. Dir les coses dient-les, sí, però també dir les coses sense dir-les, dir les coses dient-les a la porta o a l'alcova de l'absurd i la mentida, dir les coses dient-les capgirades. On hi ha més veritat no és fàcil de dir: en l'exploració del límit, segurament. La llengua és el terreny de la referència, però també de la tergiversació, de l'antítesi, de l'oxímoron, de la paradoxa, del joc de les mentides i de les sorprenents formulacions de contraris (recordem Jordi de Sant Jordi amb la seva magnífica “Cançó d'opòsits”: “Tots jorns aprenc e desaprenc ensems / e visc e muyr e fau d'enuig plaser...”). La llengua ens obre la porta, també, a expressar-nos a l'inrevés. Recordo aquell poema preciós de Gabriel Ferrater, “A l'inrevés”, de Les dones i els dies, en què el poeta, aparentment incapaç de parlar de si mateix, en parla (i molt) per mitjà del que se li escapa: “Diré el que em fuig / no diré res de mi”. Fa temps que cerquem la manera de desautomatitzar-nos en les paraules. Fa temps que juguem llegint endavant i endarrere amb els palíndroms (amor-roma) i ara la xarxa ens tempta a escriure amb lletres capgirades. Fa temps que existeix, d'altra banda, l'escriptura especular, que trobem al frontal de les ambulàncies “aicnalubma” i ara com a títol del primer llibre d'en Puyal i fa segles als textos de Leonardo da Vinci, que escrivia sovint a l'inrevés. Potser perquè ens agrada el joc sense límits a què ens obre a diari la llengua ens ha agradat el vídeo de la campanya pel vot del 10A a Barcelona: “No votis”. [Imatge]

[638] Per una coma

Aquests dies a classe parlem de signes de puntuació, un territori de la llengua que sovint l'alumnat percep com un espai de relativisme i d'arbitrarietat on gairebé tot és possible. Crec que el que cal que aconseguim és fer veure que la puntuació té uns mínims, que hi ha unes situacions en què, per convenció comunicativa, certs signes s'imposen i no uns altres o l'absència de signes. I, en segon lloc, que hi ha una zona àmplia per a l'exercici del sentit lingüístic de cadascú. Arbitrarietat? Si arbitrarietat vol dir que algú fa d'àrbitre i imposa, amb un cert fonament, el seu albir, sí. El domini de l'escriptura passa per l'existència d'àrbitres-autors. Una de les maneres de conscienciar sobre la utilitat dels signes de puntuació sol ser explorar-ne els límits, les situacions que, segons l'ús dels signes, poden generar interpretacions o realitats ben diferents. De vegades els casos concrets ajuden. És ben conegut l'exemple de Julio Cortázar (que anomenava la coma “esa puerta giratoria del pensamiento”) en què la situació d'una coma en un lloc o en un altre canvia radicalment el sentit de la frase: “Si el hombre supiera realmente el valor que tiene la mujer andaría a cuatro patas en su búsqueda” (coma després de tiene o de mujer?). M'agrada explicar, també, una altra anècdota que obre els ulls sobre la transcendència eventual dels signes de puntuació. Carles V, pel que sembla, signava les condemnes de mort amb la frase “Perdón imposible, que cumpla su condena”, frase que algun cop, amb magnanimitat, canviava per “Perdón, imposible que cumpla su condena”. Si retornem al segle XXI, trobem també exemples propers d'usos de la puntuació amb resultat de vida o mort. És el cas, per exemple, de la coma mal posada per un metge (165 mg en lloc de 16,5 mg) que va fer morir, tràgicament, un pacient. Us recomano, si us ve de gust, per reflexionar sobre la importància d'una coma, un fragment de Wit (Estimar la vida), amb Emma Thomson, on es comenta el sentit que pot tenir una coma en un dels sonets sagrats de John Donne. No us el perdeu.