VISITES


13.4.13

[886] Encara sobre la flipped classroom

Ratpenats
Aviat farà un any que parlàvem a Aprendre llengües de la flipped classroom, concepte que s'ha anat estenent aquests darrers anys i que és a la base de constructes com els MOOC. Es tracta d'una idea aparentment simple (capgirar la classe: els deures a l'aula, les explicacions del professor i altres activitats fora l'aula, a la xarxa, gràcies a la tecnologia i sobretot al vídeo), però que implica molts factors tècnics, pedagògics, pràctics i conjunturals, que la converteixen en una pràctica no tan senzilla. Trobo molts arguments sobre els beneficis i els problemes de la classe capgirada, en l'abundosa literatura sobre la qüestió, però no els tres que exposo a continuació: 1) la flipped classroom no és un punt d'arribada: no es tracta que el formador per fi ja hagi passat a vídeo les seves classes i, per tant, ja tot estigui fet. Els vídeos del formador no són un punt final, sinó un recurs en mutació constant (l'obsolescència del discursos és, en certes disciplines, molt elevada). Cal, doncs, un pla deliberat en el capgirament de la classe en què produir uns vídeos no sigui el final de res. Aquest és, també, un dels problemes dels MOOC ara com ara: les universitats volen ser-hi, necessiten produir uns continguts (vídeo, ben sovint) i de moment el gran objectiu és precisament arribar-hi per projectar les organitzacions i que el material, molt costós, perduri. La perduració dels materials, amb tot, si és que poden durar gaire, no depèn del que puguin revelar d'un món canviant, sinó de l'estil i la consciència comunicativa d'estar parlant precisament d'un món canviant. És aquest el llenguatge dels vídeos de les flipped classrooms i dels MOOC? O continua sent el llenguatge de la revelació, de quan la informació era un bé escàs?; 2) la flipped classroom és un factor importantíssim de transparència docent. El costum d'observar classes (a càrrec de responsables, companys, practicants) no és encara prou estès en el nostre context, per bé que en l'àmbit de l'esenyament de llengües n'hi ha una certa tradició. Les classes obertes, en vídeo, perquè aprenents, pares, i qui ho desitgi pugui veure com s'ensenya, són un factor important per a la qualitat de l'ensenyament. I 3) la flipped classroom oberta, amb els vídeos a l'abast de tothom lliurement (als MOOC, si voleu) és un estímul d'una gran magnitud per al docent. Si allò que ha de comunicar no comporta mestratge (és a dir: una visió original, única, un ordre propi, un caràcter, una gràcia, un ganxo...) sinó que és el relat d'obvietats que ja són en vídeos d'altres flipped classrooms o en qualsevol espai aquí i allà a la xarxa, el mestre queda retratat a l'acte i els aprenents, cada cop més lliures, de seguida sabran trobar el seu mestre ara que vivim en una aula sense límits. La flipped classroom és, doncs, un esperó de primer ordre per a l'exercici del mestratge, sense el qual, és clar, ser mestre és un absurd. [Deixo al peu d'aquestes línies un fragment de vídeo de Salman Khan parlant del vídeo com una eina per reinventar l'educació.]


[885] Tot observant el rumb dels MOOC

Per bé que el fenomen dels MOOC va sorgir el 2008, ha estat el 2012 el moment que ha esclatat arreu (s'ha parlat de "l'any dels MOOC"). L'àmbit de la llengua no ha estat precisament un dels terrenys més prolífics; és força reduït el nombre dels MOOC a les diverses plataformes (com Coursera, Udacity, edX, Miriada X) que tenen objectius lingüístics. Els motius són probablement el fet que l'ensenyament de llengües ja ha envaït des de fa temps la xarxa amb tota mena de productes i materials, d'una banda, i que les xarxes socials específiques per aprendre llengües (n'hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües) ja fa temps que proporcionen una experiència de connexió amb altres aprenents d'idiomes (de qualitat discutida, amb tot). Podríem dir, doncs, que tant els xMOOC (els que emfasitzen en la distribució d'un contingut generalment en vídeo) com els cMOOC (els que emfasitzen en el vessant connectivista de l'experiència), en certa manera, ja han tingut espais molt rics que els han precedit en l'àmbit de les llengües. Passant a una reflexió més general, he de confessar que el fenomen dels MOOC, el rumb del qual és incert, té alguna cosa de preocupant, al costat d'altres, evidentment, d'engrescadores. M'explico. L'autoaprenentatge ha estat minimitzat molt de temps a l'ensenyament superior, o considerat una mena de rara secta d'exquisits, on no hi cabien les majories. D'altra banda, l'aprenentatge virtual, sobretot en les universitats presencials, ha estat mirat sempre amb recel per una àmplia part del professorat universitari (els tòpics de la deshumanització i la fredor de l'ensenyament virtual encara ens arriben a les orelles, periòdicament). L'avaluació entre iguals, a més, ha estat poc practicada i no gaire ben considerada, en general, pels docents. Només la ventada bolonyesa va ser capaç de fer valorar, abans de la irrupció de la crisi, alguns d'aquests i altres aspectes que qüestionaven maneres de fer ancestrals de la universitat. Ara veiem que els MOOC tenen a la base, precisament, alguns d'aquests principis negligits majoritàriament durant molt de temps: ara resulta que el professor sí que sap passar a un segon terme (tant que li costava baixar de la tarima...); que l'autoaprenentatge (encara que molts MOOC trivialitzen completament el concepte) sembla tenir tot el protagonisme en aquests cursos massius en línia; que l'aprenentatge connectat i col·laboratiu és a la base de totes les experiències formatives; que l'avaluació entre iguals és una pràctica freqüent i ben vàlida i ben útil... La preocupació a què em referia és aquesta: no us crida l'atenció la idolatria sobtada cap a certes pràctiques tan desateses fins ara? És que els MOOC són tan virtuosos que comporten la revaloració d'aquestes pràctiques? O és que aquest producte de màrqueting, el MOOC, ha hagut d'empescar-se-les per definir un model sostenible al preu que fos? Continuarem observant el rumb dels MOOC, per si calgués fer de la necessitat, virtut...