VISITES


5.10.13

[923] Tòpics i tòpics (i 2)

Parlàvem a l'entrada anterior dels tòpics en general poc desitjables als discursos (llevat que ens proposem explotar-los des de l'humor o hi vulguem recórrer puntualment). Els tòpics o llocs comuns són, però, en un altre sentit, uns poderosos ajudants a l'hora de generar les idees de la inventio del nostre discurs. Autors de l'antiguitat clàssica grecoromana com Antifont, Aristòtil, Ciceró o Quintilià van fer propostes de tòpics ben útils encara. Què són, però, els tòpics? Són fórmules generals, buides, multiusos, que es poden aplicar a tota mena de discursos i permeten a l'autor explorar tot el que pot dir. Es tracta, doncs, d'una mena de guió d'exploració del tema de què es parla. La tòpica comuna ens forneix unes fórmules que ens permeten cercar respostes i es poden aplicar a diversos objectes d'anàlisi. Quintilià parlava, per exemple, dels tòpics de persona (família, poble, pàtria, sexe, edat, educació, aspecte físic, fortuna, condició social, caràcter, professió, aparença, nom...) o de cosa (causa, lloc, moment, manera, definició, semblança, comparació, circumstància...). Altres autors clàssics van establir dualitats per a l'anàlisi com possibilitat / impossibilitat; existència / inexistència; més / menys; grandesa / petitesa; facilitat / dificultat; veritat / falsedat; precedència / successió; semblança / diferència; causa / efecte. Si parlem d'activitats, per exemple, ens poden resultar útils loci com l'origen, el començament, el desenvolupament, el progrés, el retrocés, la meta, el final, les pauses, els ritmes, el sentit, la direcció, etc. Els experts en retòrica van elaborar en cada cas les seves propostes de tòpica comuna amb les distincions que els semblaven pertinents, i hem de dir que ens resulten encara avui poderoses eines per explorar els temes dels nostres discursos. Els tòpics específics, d'altra banda, un subgrup dels tòpics de què parlem, són també absolutament rellevants. Si hem de parlar d'un tema relacionat amb les ciències humanes, per exemple, seran tòpics específics els que es relacionin amb l'ètica, l'estètica, la política, la religió, l'economia, la psicologia, la cultura, la lògica, el dret, l'ecologia o la sociologia. Si tenim un tema, doncs, i voluntat de comunicar, però no el mètode per generar les idees, els tòpics, en el sentit que hem comentat, poden ser molt valuosos per ajudar-nos a pensar i a delimitar la carn del nostre discurs.

[922] Tòpics i tòpics (1)

Els tòpics, o llocs comuns (els loci), generen una certa confusió, perquè tenen dos sentits que no sempre els aprenents de llengua distingeixen immediatament en disposar-se a construir un discurs. Començarem pel primer. Un tòpic és una petita peça de discurs, una mena de mem, una idea prefigurada generalment ja molt gastada, que és coneguda per la majoria de parlants i, doncs, que no enriqueix la producció discursiva expositiva o argumentativa perquè no hi afegeix res de nou. De vegades, a més, els tòpics són reflexions que responen a prejudicis o idees que s'han enquistat (de l'estil "cadascú és lliure de pensar el que vulgui"), que bloquen completament la comunicació i no permeten avançar críticament els interlocutors més enllà del tòpic (llegiu l'apunt que dedicàvem a la qüestió). Aquesta mena de tòpics de vegades es concreten fins i tot en seqüències verbals estereotipades, fixes, de l'estil de: "coses del futbol", "el futbol és així", "la pilota no ha volgut entrar", "s'ha de continuar treballant" [després de perdre un partit], "no hi ha enemic petit", "els pals també juguen" [quan la pilota s'ha estavellat als pals en un partit], "el jugador número dotze" [el públic]...) i són francament empobridors. Tot bon orador ha d'evitar-los al màxim en les exposicions formals. I si el discurs acaba sent un enfilall de tòpics, la imatge i la reputació de qui el fa s'esfondren. Un tòpic pot fer somriure, però el receptor d'un discurs formal espera probablement originalitat en el contingut. Els tòpics poden ser, de tan vulgars, objectiu de l'humor costumista o basat en l'anàlisi dels comportaments socials. El motiu és que es troben en una zona fàcil, en una mena de communis en què el receptor no ha de fer cap esforç comprensiu i que és lògic que acabi provocant la rialla. El text següent, ple de tòpics, quedaria redimit per l'humorisme. Continuarem parlant de tòpics, perquè, en un sentit diferent, que té els orígens en la retòrica grega i romana, poden ser un element clau en la generació d'un discurs. En parlarem.