VISITES


23.2.14

[943] Avaluació del nivell superior

Aquests dies hem tancat la formació dels avaluadors i les avaluadores del nou examen de nivell superior de la Direcció General de Política Lingüística, després de setmanes de formació en diversos punts del territori (primer la part escrita i finalment la part oral). Les persones que hi han pres part poden ara completar les activitats que n'acreditaran la competència avaluadora. El projecte de renovació del nivell superior va començar ja fa anys i ha tingut les característiques típiques de les bones iniciatives: necessitat objectiva del projecte, idees inicials clares, excel·lent lideratge des de la DGPL, equip de treball constituït per persones de característiques diverses i complementàries, compromís incondicional de l'equip amb el projecte, bon joc d'empaties en el grup, capacitat general de diàleg i de tendir cap a la millora permanent. L'equip humà ha madurat al mateix temps que els instruments avaluatius que es gestaven (en aquest temps prolongat no tan sols han nascut unes proves, sinó també diverses criatures d'alguns companys membres de l'equip i fins i tot projectes de treball independents entre alguns de nosaltres!). Sabem que els bons projectes generen indefectiblement aprenentatges i que són, en gran mesura, la manera natural d'aprendre dels professionals d'avui dia.Vull destacar especialment, però, que en aquesta empresa la formació inicial de molts mesos de tots nosaltres va ser un element planificat, no gens informal, sòlid. I vist ara tot plegat des de la llarga distància, decisiu. Tenia ganes d'escriure aquestes línies dedicades a la cooperació, el treball en equip i l'aspiració col·lectiva a la feina ben feta. Un treball en què els participants de les darreres activitats de formació, aquests últims mesos, han pogut també deixar el granet de sorra amb comentaris qualificats per a la millora. Així dóna gust treballar.   

1.2.14

[942] La poesia que mata la prosa

Una companya em fa conèixer una notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i, doncs, completament prosaica?